El poder de les cures

L’equilibri entre cuidar i cuidar-se

En una societat que sovint valora la productivitat i el rendiment per sobre de qualsevol altra cosa, el fet de cuidar és sovint menystingut o invisibilitzat. Però les cures són el cor bategant de les nostres vides, i la seva importància, especialment en la vida de les dones, és innegable. Ser una persona cuidadora—ja sigui d’infants, d’ancians, de persones malaltes o simplement d’amics i familiars—és un paper que moltes dones assumeixen, sovint de manera desinteressada i no remunerada. Però, on queda l’equilibri? Com podem cuidar dels altres sense oblidar-nos de cuidar-nos a nosaltres mateixes?

El valor invisible de les cures

Les cures són una de les formes de treball més invisibles i infravalorades en el nostre sistema socioeconòmic. Les dones, històricament, han estat associades a aquest tipus de tasques. Des de la cura de la llar fins a la cura emocional, la societat ha assignat tradicionalment aquest rol a les dones, ja sigui com a mares, filles o esposes. Aquesta expectativa social sovint fa que el treball de cures no només sigui no reconegut, sinó que també sigui considerat una responsabilitat natural per a elles.

Aquest treball, però, és essencial. Les cures són la columna vertebral que sosté famílies, comunitats i, en última instància, la societat. La feina de cuidar no només implica atendre necessitats físiques sinó també emocionals i psicològiques. Aquesta tasca, que és tant física com emocionalment esgotadora, sol quedar fora de les discussions sobre justícia social o drets laborals.

Cuidar dels altres sense perdre’s en el procés

Una de les majors dificultats a les quals s’enfronten les dones és l’equilibri entre cuidar dels altres i cuidar-se a si mateixes. L’autoexigència i les pressions socials poden portar a la fatiga, el «burnout» o fins i tot problemes de salut mental. Quan cuidar dels altres esdevé l’únic centre de la vida d’una persona, hi ha el risc de perdre la connexió amb les pròpies necessitats, desitjos i límits personals.

L’autocura, especialment per a les dones, és sovint vista com un luxe, no com una necessitat. Però el que cal entendre és que, per poder oferir una cura efectiva i afectuosa als altres, primer hem de ser capaces de cuidar-nos. Aquest principi, que sovint s’il·lustra amb la metàfora d’»omplir la pròpia tassa abans de poder oferir-ne als altres», és fonamental.

L’autocura no es tracta només de prendre banys relaxants o de desconnectar durant unes hores—tot i que aquestes pràctiques també són importants. És un compromís profund amb una mateixa, amb reconèixer i respectar les pròpies necessitats emocionals, físiques i mentals. També implica saber dir «no» quan sigui necessari, establir límits saludables i buscar suport quan calgui.

Desafiar els rols de gènere en les cures

El feminisme ha estat clau a l’hora de posar de relleu la importància del treball de cures i d’exigir un reconeixement, tant a nivell social com econòmic. L’alliberament de les dones passa, en part, per la redistribució de les tasques de cures, no només a nivell familiar, sinó també a nivell estructural. La cura no ha de recaure exclusivament en les dones; és una responsabilitat col·lectiva.

Per això, cal trencar amb els rols de gènere tradicionals i fomentar una societat on la cura sigui compartida per homes i dones per igual. Això inclou no només l’àmbit domèstic sinó també la implementació de polítiques públiques que valorin i donin suport a aquest treball.

Cap a un nou model de cura: cuidar amb equitat

Imaginem un món on cuidar no sigui un acte de sacrifici, sinó un acte d’amor compartit. Un món on cuidar-se a una mateixa sigui considerat tan important com cuidar dels altres. Aquest equilibri no només és necessari per al benestar individual, sinó també per al benestar col·lectiu.

La cura, en totes les seves formes, hauria de ser un valor fonamental en qualsevol societat justa i equitativa. Un model de cura feminista i inclusiu reconeix la interdependència entre les persones i les comunitats, i veu la cura no com una obligació, sinó com una elecció conscient que ens permet construir relacions més saludables i resilients.

En aquest camí, és crucial que aprenguem a respectar les nostres pròpies necessitats, posar límits i reconèixer que cuidar-se no és egoisme, sinó una forma de poder continuar cuidant amb amor i compassió. Desafiar els estereotips de gènere sobre les cures és fonamental per assolir una societat més justa i equilibrada on cuidar sigui una responsabilitat compartida i valorada.

Les cures són poder. Cuidar és feminista. I en el centre d’aquesta cura hi ha la persona que ens mira des del mirall.